Agustina Guerro despulla la seva ànima creativa al Caixa Fòrum parlant de la seva trajectòria professional i la sindrome de la impostora que encara la persegueix.
Doncs un divendres més, la meva amiga Anna i jo, ocupem seient a l’auditori del CaixaForum disposades a deixar-nos emportar pel relat d’una dona artista. Aquest ritual que ja tenim incorporat ens uneix com a dones i creadores (l’Anna treballa a una productora d’animació), ja que a les tapes de després ja tenim tema de conversa, més enllà de les nostres penes i glòries diàries.
Vam anar a escoltar a la Guerrero a proposta de l’Anna. Jo la seguia a xarxes i trobava genial la seva tasca d’il·lustradora, però no m’havia plantejat mai llegir cap novel·la gràfica seva i, per tant, no coneixía la profunditat del seu discurs. Això ha canviat després d’aquesta xerrada a cor sagnant de l’Agustina. Doncs la vulnerabilitat mostrada, l’obsessió i les pors com a creadora, explicades sense complexos, davant de més de cent desconegudes, m’ha despertat la curiositat per llegir la seva última creació: La compañera.
De la xerrada em quedo amb diversos moments reveladors per a mi. Un d’ells, quan desvela que va començar a dibuixar com a procés narratiu intern. En un moment difícil de la seva vida, on habita amb una parella tòxica, no troba paraules per explicar el seu estat emocional i comença a dibuixar. El fet que expliqués sense embuts que la seva feina com il·lustradora i dissenyadora gràfica sempre la regalava o cobrava a molt malament ja va fer que m’identifiqués completament amb aquesta creadora, incapaç de valorar-se a si mateixa com artista. A quantes ens ha passat això de no valorar prou les nostres creacions, sobretot als inicis? De quina manera va implícit la síndrome de la impostora en aquest fet.
La Guerrero va anar deixant molles de pa durant la seva xerrada, que marcaven el camí, discretament, d’un viatge d’autorealització personal. Una ruta plena d’inseguretats i temors, compartida amb la seva amiga Lola (present també a l’acte), companya d’aventures i suport profund durant els atacs de pànic viscuts per l’Agustina. Tot, narrat per l’artista, amb el caliu d’una tertúlia íntima amb el públic. Vam sortir de la sala commogudes i amb la sensació de conèixer l’autora com si fos una amiga. Aquesta proximitat sense pretensions, aquest feminisme portat a la pràctica des de l’honestedat més crua. Aquesta Agustina Guerrero. Guerrera.