PRIMERA MOSTRA INTERNACIONAL DE CURTMETRATGE D’ALTAFULLA.
Direcció: Belinda Bonan.
A Altafulla, l’Ànima Jove ens regala poder gaudir d’un festival de curtmetratges a dos carrers de casa. Viure als afores de la centralitat, és a dir, de Barcelona, suposa assumir que faràs quilòmetres, els que siguin, per accedir a la cultura. També suposa, per la distància, que gairebé no coneixeràs a ningú en aquell esdeveniment. Si no has quedat amb amigues abans, possiblement compartiràs l’espai amb desconeguts i el que es projecti a la pantalla, en el cas d’un festival de curtmetratges, et serà mínimament aliè.
Vaig comprar les entrades per l’Ànimac sense pensar-ho massa. Només el fet d’apropar aquest esdeveniment a casa ja era suficient motiu per pagar el poc que costava l’entrada i sumar com a públic. Sempre he anat als ‘puestus’ amb la idea que si es necessita gent que doni suport a qualsevol cosa, jo sóc gent. Doncs som-hi.
El que no esperava, i em va commoure profundament, va ser assistir a l’estrena de Codi Ictus, dirigit per la Belinda i protagonitzat per la Marta. La Belinda. La Belinda i la Marta. Totes dues formen part dels meus records d’infància. La Marta era una de les millors amigues de ma mare. He passat moltes tardes d’estiu pujada a un cirerer de la Marta, amb la Belinda, jugant mentre les mares prenien cafè. Érem veïnes a la Pobla de Montornès i tinc infinitats de records impregnats d’elles. Per nomenar només alguns que encara em fan somriure i que explico als meus fills, la tarda que vam pujar al cirerer i avorrides ens vam cruspir mil cireres assegudes a les branques, amb la posterior ‘cagalera’ pertinent. El mateix vam fer un agost amb les figues de la seva figuera. Encara recordo el mal de panxa. O el dia que el seu germà Denis va aparèixer per casa meva amb un eriçó entre les mans. Quins records. Quins estius. I quines dones que ens deixaven créixer experimentant tot allò que avui forma part del meu ADN.
Sentir a la Marta com a veu en Off a Codi Ictus va ser com tornar a tenir vuit anys. La seva veu és inconfusible, amb el seu accent holandès i la cadència. Els dibuixos del documental m’arrossegaven a aquella infància i el tema em colpejava els records. Vaig pensar que a ma mare li hagués agradat estar allà amb mi. Tot i que vaig veure a la Belinda durant la tarda, no vaig veure’m amb cor per apropar-m’hi. Dono per fet que aquesta memòria d’estius solejats és meva i que ella no deu tenir els mateixos records que jo. Ni segurament la mateixa estima. Així que vaig sortir de la sala i vaig trucar a ma mare per dir-li que la Marta havia patit un Ictus i que la Belinda havia creat un documental meravellós. I vaig caminar fins a casa recordant l’empatx de cireres pujades a una branca, aquella tarda d’estiu.
